Posicionament de la JSC respecte la sequera

Aquest dies estem vivint un conflicte territorial dins de Catalunya com a conseqüència de les solucions adoptades pels governs central i català per resoldre la problemàtica de la sequera.

La decisió final d’aprofitar temporalment l’aigua dels regants del minitransvasament de l’Ebre al camp de Tarragona ha fet que es torni a activar la Plataforma en Defensa de l’Ebre per denunciar el que consideren una traïció dels partits que conformen el Govern d’Entesa cap a la gent de les terres de l’Ebre i una vulneració del compromís per l’Ebre i dels postulats de la Nova Cultura de l’Aigua.

Des de la Joventut Socialista de Catalunya volem felicitar al govern de la Generalitat per haver trobat una solució per evitar les possibles restriccions d’aigua de la tardor d’enguany.

Creiem que la solució adoptada no vulnera en cap moment cap dels principis que vam defensar els socialistes catalans en contra del PHN que proposava el govern del PP amb el suport de CiU. Enfront del transvasament permanent de 1050 hm³/any, la Generalitat parla d’arribar a no més de 50 hm³ de manera temporal aquesta tardor si no es millora l’estat dels embassaments de les conques interiors.

Aquest aprofitament de l’aigua que actualment no s’utilitza per part dels regants del camp de Tarragona és fruit d’un treball profund per millorar els sistemes de regadiu. Això ja és un objectiu assolit de la Nova Cultura de l’Aigua, l’optimització dels recursos hídrics millorant-ne la seva aplicació. Hauria de ser un motiu d’orgull per part de tota la ciutadania.

Neguem el terme “transvasament” pel fet que amb aquesta solució no s’afecta per res el cabal actual del riu Ebre, ni es donen nous drets d’ús de l’aigua. Tampoc no és una interconnexió de xarxes pel seu caràcter temporal i perquè no és una infraestructura bidireccional. I tampoc creiem que el transvasament d’aigua del Roine sigui factible, primer pel temps, és una obra a mig termini, i segon per la dependència d’un altre estat com és França.

Des de la JSC continuem defensant una Nova Cultura de l’Aigua. Tot això requereix un replantejament de la nostra forma de vida i de la nostra estructuració de la societat. Un replantejament de l’urbanisme, la indústria, l’agricultura i la gestió dels recursos naturals. Però això ho volem fer amb un debat seriós i profund, sense dogmatismes ni estridències, i defugint-ne en tot moment l’oportunitat política, sinó mirar en tot moment pel bé del conjunt de les persones que integren la societat i per la cohesió de tot el territori.

Aquestes són unes solucions temporals per una situació conjuntural concreta. Hem de treballar per aconseguir no tornar a estar en una situació similar i que les solucions siguin estructurals i amb una filosofia a seguir clara: l’aigua és un bé escàs i cal fer-ne un ús responsable.

Oriol Vaquer

Secretari Nacional de la Joventut Socialista de Catalunya

El perill de la radicalitat i el dogmatisme

Aquests dies estem veient, al voltant de tot el conflicte per l'aportació d'aigua de l'Ebre a la zona metropolitana de Barcelona, lo perillós que és agafar en política una idea radical i portar-la fins l'últim extrem.
Un partit com ICV, que es declara ecologista i totalment contrari als transvasaments, ara que té responsabilitats de govern, i unes responsabilitats que precisament van reclamar per ser-ne els principals valedors, ha de gestionar els recursos existents i es troba en la paradoxa d'haver de fer allò que ha combatut amb tanta fermesa.
Avui hem vist com els dirigents de la formació ecosocialista a les terres de l'Ebre han demanat d'abandonar el govern si s'executa l'obra que permetrà portar l'aigua del minitransvasament de l'Ebre a Barcelona. Clar, si s'és radical i dogmàtic, això és el més sensat que poden fer. Però el problema rau aquí, en la radicalitat i el dogmatisme. Tot és o blanc o negre. No hi ha matisos, no hi ha caben les argumentacions, no es poden buscar solucions alternatives als problemes. Si hem dit "No als transvasaments", res que porti a pensar en una acció transvasista és bona. Fins i tot podem arribar a l'absurd del joc de paraules que ens va estar marejant durant tants dies el conseller Baltasar.
Personalment crec que en cap moment es vulnera el Compromís per l'Ebre, i que s'ha explicat molt bé el que es vol fer i en quines condicions. Però amb el discurs que han utilitzat tant des de ICV com ERC, ara o s'han de menjar el gripau, com estan fent els republicans (per un cop amb una mica de coherència de partit de govern) o estan a tocar d'una crisi interna amb conseqüències del tot imprevisibles.

Per les presons de Franco

Ahir diumenge vaig assistir a la presentació del llibre Per les presons de Franco. Memòries d'un pres de la postguerra 1936-1945 de Tàrio Rubio, un combatent de la República que va patir en la pròpia carn la repressió del règim franquista just acabada la guerra. En aquest llibre ens narra el seu periple per diversos camps de concentració, presons i camps de treballs forçats com van ser "El valle de los caídos", on ell va estar.
En Tàrio, fill adoptiu d'Argentona, on ha viscut més de 30 anys, ha estat un lluitador per la recuperació de la memòria històrica, dignificant el record dels combatents republicans i dels represaliats. També ha fet moltes campanyes, tant a diversos ajuntaments, com a la Generalitat o al Govern Espanyol per eliminar la simbologia franquista i per explicar a les generacions que no vam viure el conflicte què és el que va passar i qui en van ser els seus autors.
Actualment, la seva lluita està centrada a recuperar de l'oblit els llocs que van servir de camps de concentració dels presoners de guerra republicans. Diu que només queden dues persones que van treballar al "Valle de los Caídos", i que no vol que el seu record es perdi per sempre, ni que aquells que van morir de gana, de fred, de malalties o senzillament assassinats pel feixisme caiguin en l'oblit. La seva lluita constant és per la recuperació de la memòria històrica, de la dignitat dels que van morir defensant uns ideals de llibertat.

Tradició versus Cultura

El passat divendres vaig assistir com a representant del PSC a la tertúlia de Radio Argentona, on tractàvem la temàtica de les polítiques culturals, què opinava cada grup municipal de com han de ser les polítiques que en matèria de cultura ha de portar a terme el nostre ajuntament.
Sobta el fet que partits que en principi són uns gran defensors de la cultura, especialment la tradicional catalana, com ara ERC, no tingués ningú que els representés. Altres partits seguint amb la seva tònica, com Agrupació Argentona, que pocs cops hi ha anat, o el PP, que em sembla que no hi ha anat mai.
Pel que es va poder veure, aquest equip de govern no té cap intenció de fer polítiques culturals. Que les entitats facin actes, i ja els pagaran alguna cosa. I per descomptat, el que han de ser són entitats de cultura tradicional. Nosaltres defensem que la cultura ha de ser popular, ha de sortir del poble, i per això s'ha de donar mitjans a les entitats per poder desenvolupar la seva tasca, però també s'ha de crear un clima per tal que sorgeixin més entitats i grups de gent disposada a realitzar manifestacions cultural de qualsevol tipus. Com més cultura hi hagi, més gent estarà disposada a fer cultura, i això és una forma molt importat i positiva de cohesionar la societat. En aquest sentit, des de l'anterior equip de govern vam apostar per la Sala com un equipament que permetés desenvolupar sinergies per dinamitzar la vida cultural de la vila. La cultura ha de ser plural. I si aconseguim que Argentona sigui un referent cultural del Maresme, de la regió de Barcelona, de Catalunya, serà quan la cultura popular brollarà de qualsevol racó del poble. Si només esprem que les entitats del poble hagin de moure's per tenir cultura, anem arreglats.
Si aquest equip de govern decideix retallar el pressupost en cultura i esperar que sigui la societat civil qui tiri del carro sense cap mena d'incentiu, al final la cultura al nostre poble es morirà d'esgotament i cansament. No pot ser que es digui que una temporada de teatre, música i dansa com la que tenim només serveix per gastar diners i per quatre intel·lectuals, i que en canvi s'ha de potenciar que les entitats facin moltes coses, això sí, que ho pensin i s'esforcin sense que a l'ajuntament li suposi un gran trasbals. Si aquest és el govern que ha d'estar al servei del poble, ho tenen molt mal entès.

Quan un català va conquerir el món

No calen més paraules

Desafecció política

Una forma de recuperar la confiança de la gent en la política és que vegin que les seves propostes són escoltades, i que abans de fer cap acció, es pregunti a la ciutadania què en pensa. Aquí hi jurarà un paper en el futur més immediat la democràcia partipativa, també dita la democràcia 2.0. La base d'aquest canvi és la participació en el procés d'elaboració de les propostes i els projectes polítics, no només la simple votació d'unes propostes donades. Molts hi estem treballant amb voluntat d'aconseguir obtenir resultats satisfactoris d'aquests processos, mentre d'altres s'omplen la boca amb molt bones paraules però aplicant conceptes erronis de la democràcia participativa.

El ghetto ara es diu Gaza

Diuen que qui de petit pateix abusos i maltractament, de gran serà amb molta probabilitat un abusador i maltractador. Això és el que els deu haver passat als israelians, que després de patir una de les barbàries més indignes i vergonyants de la història de la humanitat en els camps de concentració nazis, ara repeteixen el mateix esquema amb els palestins confinats a la franja de Gaza.Notícies com les que portem massa temps veient, i les informacions que ens arriben des d'aquest punt del pròxim orient ens demostren que l'actuació de l'estat d'Israel és totalment feixista, dictatorial i contraria a qualsevol de les directrius de la ONU, dels drets humans i la convenció de Ginebra. És vergonyós com la comunitat internacional no fa res per castigar un estat terrorista, que comet constantment crims de guerra i contra la humanitat, que se'l pot acusar de genocidi, que no respecte les resolucions del consell de seguretat de les Nacions Unides, que des de fa més de 40 anys ocupa territoris de països extrangers on sotmet la població a vexacions i humiliacions, que mata els seus rivals polítics amb la força del seu exèrcit.
Ja és hora que d'acabar amb aquesta barbàrie, amb l'espiral de violència que només condueix a més violència. Que els jueus sofrissin l'holocaust no justifica, de cap de les maneres, l'holocaust que estant infringint al poble palestí. L'excusa de l'antisemitisme és un insult veient com actuen. Altres països, per menys han rebut represàlies militars, impulsades per Consell de seguretat de l'ONU.
Ara ells són Goliat. Ara ells apliquen les mateixes tècniques que els nazis al ghetto de Varsòvia o Cracòvia. Ara, el ghetto és Gaza, i els jueus ja no són les víctimes, sinó els botxins.

La Catalunya optimista

Avui, al pavelló de la Vall d'Hebron, hi ha hagut un míting dels socialistes catalans amb la col·laboració del company Felipe González i la intervenció del president de la Generalitat José Montilla i la candidat per Barcelona Carme Chacón.
En aquest míting, ha quedat molt clara una cosa, i és que la única opció que té Catalunya per seguir tirant endavant és una victòria el proper 9 de març de José Luís Rodríguez Zapatero a Espanya i el PSC a Catalunya.
Uns diuen que són l'essència de la defensa de Catalunya, però que estan disposats a fer president Rajoy. I està clar que votar Zapatero i votar Rajoy mai es pot considerar que sigui el mateix.
Hi ha dues alternatives de governar:

• Divisió o Cohesió
• Conservador o Progressista
• Bel·licista o Pacifista
• Mentida o Compromís
• Ràdio de l'odi o Llibertat d'expressió
• Contra Catalunya o Amb Catalunya
• Passat o Futur
• Pessimisme o Optimisme

El proper 9 de març, els catalans decidim quin futur volem, i la única persona que pot fer-ho possible és Zapatero

Polseguera, la truja de foc

El passat 12 de gener la colla de Diables d'Argentona vam batejar la nova bèstia de foc, una truja anomenada Polseguera. El bateig va tenir lloc a la plaça de l'Església, rememorant la llegenda dels repicatruges, fet pel qual es va triar fer una truja, i que el nom evoqui la llegenda. Va tenir de padrins el Brolla, un senglar de Cabrils, i la Porca del barri de Sant Antoni de Barcelona.

I ara què?

Després de l'èxit de la manifestació del 1-D, el que cal és reflexionar sobre quines conseqüències polítiques se'n deriven, i aquí tornem a barrejar coses com ja s'ha vist en la manifestació.
Segons el manifest de la organització, la Plataforma pel Dret a Decidir, aquesta manifestació reclamava el traspàs de Rodalies de Renfe a la Generalitat, cosa que es farà efectiva en aquest 2008. També reclamaven la publicació de les balances fiscals i un nou sistema de finançament, en el qual s'està treballant en el marc del nou Estatut. Les balances fiscals serveixen per definir aquest nou sistema de finançament, i ens hem de posar d'acord amb quin volem que sigui el model de calcular-se, ja que no és una ciència exacte i subjecte a interpretacions. I finalment reclamen la recaptació de tots el impostos que es paguen a Catalunya, i això ja no és un "nou sistema de finançament", això és el concert econòmic.
En principi, amb bona part de les reivindicacions, els socialistes ens podríem haver adherit a la manifestació, ja que s'acosta molt a l'ideari federalista que nosaltres defensem. El problema ve quan veus la manifestació plena de banderes estelades i constantment hi ha crits a favor de la independència de Catalunya. S'han barrejat massa les coses en aquesta manifestació per part de tots, ja que sense voler fer explícitament una manifestació independentista, es trien altres lemes ambigus que donen peu a múltiples interpretacions. I la politització que se n'ha fe l'ha acabat de desvirtuar del tot.
Segons CiU, és una demostració de la feblesa del govern català, i s'han de convocar eleccions anticipades. Fa gràcia pensar que ells van votar el nou Estatut amb el seu sistema de finançament, fa gràcia pensar en el pacte del Majestic, quan van pactar amb el PP i van permetre l'abandó de la xarxa ferroviària de Rodalies, fa gràcia pensar en els 23 anys de govern de Pujol i del "peix al cove", que ens ha portat a aquesta situació. Quanta hipocresia.
Segons ERC i les CUP, la solució és la independència. No s'adiu massa amb el reclamat a la capçalera de la manifestació i el seu manifest. Aquí van fer la seva pròpia manifestació aprofitant una altra manifestació, i a veure qui era més independentista que l'altre.
Segons IC-V-EUiA, s'ha de deixar d'invertir en l'AVE i invertir Rodalies i altres transports públics. Els únics que defensaven el lema de la manifestació.
Cadascú fa la seva lectura. Cadascú hi va anar per defensar els seus propis interessos, i tota la gent que hi va anar, per tots aquests diferents motius i altres, reclamaran una solució final diferent. El proper mes de març hi ha eleccions a les Corts Generals. Una bona oportunitat per la ciutadania de Catalunya per exercir el nostre dret a decidir. I segur que no es farà una candidatura unitària per defensar-nos i parlar amb un a sola veu per decidir tant les infraestructures com el model de país que volem. Tothom ja ha dissenyat la seva estratègia electoral, i la manifestació d'ahir n'és un capítol més.